Vivencies

Tot allò relacionat amb les vivències i les experiències de les persones.

La Treva de Nadal de 1914

tregua-de-navidad-1914-primera-guerra-mundial

Tropes Franceses, Angleses i Alemanyes a la treva de Nadal de 1914 a Ypres, Belgica

Aquest any es celebra el centenari de l’anomenada “Treva de Nadal” que consistí en un “alto el foc” no oficial entre les tropes de l’Imperi Alemany i les tropes britàniques i franceses del front occidental de la Primera Guerra Mundial durant el Nadal de 1914.

El dia 24 de desembre va concórrer en calma al front, l’artilleria no sonava i no va haver-hi cap ofensiva important. Les trinxeres alemanyes per la nit es van engalanar en adorns nadalencs que havien arribat al front per ordre del Kaiser. Després de les llums van arribar les nadales, destacant “Nit de Pau”. Els britànics i francesos, atònits a lo que estaven vivint, van respondre també cantant nadales. Aquest fet es va escampar a gran part del front occidental.

El matí següent, el 25 de desembre, Nadal, la situació de la passada nit va continuar, els primers en començar van ser també els alemanys. Alguns dels soldats alemanys que parlaven anglés van sortir de les trinxeres en una senyera blanca. Els anglesos, després de dubtar-ho una mica, van sortir també i en poca estona ja era gran part de la tropa la que estava fora celebrant conjuntament el Nadal amb els alemanys, l’enemic que uns dies abans estaven matant.

Durant la treva es van fer intercanvis de menjar, beguda, tabac… i es van compartir histories, records, opinions sobre la guerra i inclús fotografies de les respectives famílies.

Pot ser, el fet més conegut fou el partit de futbol, que gràcies a les cartes enviades als familiars, es coneix el resultat, 3-2 per Alemanya.

tregua-de-navidad-1914

El partit de fútbol el va guayar Alemanya 3-2

Aquesta treva va arribar a l’Estat Major de l’Exèrcit, que no podia tolerar cap tipus d’apropament ni compassió per l’enemic, i va prendre accions. A la prohibició d’establir cap tipus de contacte en l’enemic, es va afegir l´afusellament de molts els que varen participar a la treva, sobretot entre el bàndol francès, i els alemanys van traslladar als soldats al front oriental, on les condicions eren molt pitjors.

Es van confiscar a ambdós bàndols les fotografies de la treva, les cartes i tot tipus de documentació que fesa cap referencia a la treva, fins i tot una de les fotos de la treva en soldats alemanys i anglesos que va arribar a ser portada del Daily Mirror, va obligar al Gobern a confiscar gran part dels diaris publicats.

daily-mirror-1ww

Aquests tipus de treves pràcticament ja no es van tornar a produir els anys següents, els soldats eren canviats de front sovint per no confraternitzar en l’enemic i havia ordres de bombardejos d’artilleria durant les dates de Nadal.

L´últim veterà de guerra aliat supervivent de la treva, Alfred Anderson, va morir a Escòcia als 109 anys, el 21 de novembre de 2005.

El pròxim 17 de desembre de 2014, a la població de Ypres, Bèlgica, la UEFA commemorarà en un partit de futbol el centenari de la treva de Nadal de 1914, estan convidats els Caps d’Estat de Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia i Regne Unit, en l’argument que “La cerimònia de commemoració deu rendir homenatge als soldats que, fa un segle, expressaren la seva humanitat en un partit de futbol escrivint un capítol en la construcció de la unitat europea i que són un exemple a seguir per les joves generacions d’avui”.

Un record d’aquesta treva estarà aquest Nadal a totes les cases en l’anunci d’una coneguda marca de xocolata.

Font: batallasdeguerra.com, Wikipedia, Paul MacCartney “Pipes of peace”

The Dad Project de Briony Campbell

The Dad Project de Briony Campbell

The Dad Project de Briony Campbell

El Desembre de 2008, Briony Campbell va saber que el seu pare, David, patía un cancer terminal. Fou aleshores quan va pendre la decisió de fotografiar l’acomiadament. The Dad Project es la història d’aquest adeu, el retrat de la relació entre pare i filla en els moments intensos del final.
foto: Briony Campbell

Les fotografies de Soichi Noguchi desde la ISS


Soichi Noguchi, Erupció del volcà Sakurajima

Soichi Noguchi, Erupció del volcà Sakurajima

Soichi Noguchi es un astronauta japonés, enginyer aeronautic, que actualment està a bord de l’Estació Espacial Internacional (ISS). Aprofitant que la ISS ja té connexió a Internet, Noguchi està penjant al seu compte de Twitpic fotografies de la superfície de la Terra.
Va publicar la primera fotografia el passat 24 de gener, una imatge de Port au Prince dos díes després del terratremol que va destruir la capital d’Haití.  Des d’aquell dia, Noguchi ha aconseguit tenir més de 100.000 seguidors diaris de les seves fotografies, de les quals destaquen, per nombre de seguidors, la Gran Roca d’Australia, amb més de 21000 seguidors, el Kilimanjaro, vista per més de 47.000 persones, o les Dunes rojes d’Arabia a la sortida del sol, amb més de 39.000 visites. Recentment també ha publicat la foto de les Piramides d’Egipte acompanyada del comentari si, les piramides es veuen des de l’espai, vista per més de 47.000 persones, demostrant que no és una llegenda urbana.

La foto del rodamón Xili Bro

Foto original i muntatges sobre Xili Bro

Xili Bro era un rodamón xinès fins que una aficionada li va fer una fotografia al considerar-lo guapo i amb un estil molt underground. A partir de l’enrenou que va fer la fotografia a internet la familia el va reconèixer, i després de contactar en ell, aquest va tornar ha casa, encara que temporalment s’està en un hospital psiquiàtric mentre s’adapta a la seva anterior vida. El que va dur a Xili a ser un rodamon no està clar, només és sap que un dia de fa 11 anys va sortir per anar a treballar i ja no va tornar.
Des de que la seva foto es va penjar a internet, hi ha hagut molts de comentaris sobre ell i molts d’admiradors s’han dedicat a realitzar muntatges amb la imatge original, convertint a Xili en un model de Dior, o en substitut de Leonardo di Caprio a Titanic.

La fotografia de la primera expedició al Pol Sud.

Roald Amundsen ¡ el seu equip al Pol Sud

El primer explorador en arribar al Pol Sud, el noruec Roald Amundsen, el 14 de Desembre de 1914 va fer aquesta fotografia, que ara, 98 anys després, ha trobat l’historiador Harald Ostgaard Lund, als arxius de la Biblioteca Nacional d’Austràlia.

Roald Amunsen va fer la primera escala en tornar del viatge de tornada de l’Antàrtida al port de Hobart, capital de la illa de Tasmània, on va entregar els negatius a J. W. Beattie, un conegut fotògraf de la illa. No se sap en certesa, però es creu que Beattie va entregar els negatius al seu ajudant, E. Searle, el qual, un temps després les va recopilar en un llibre de fotografies anomenat Vistes de Tasmània, llibre que fou adquirit per la Biblioteca Nacional d’Austràlia a la família de Searle.

La fotografia mostra els quatre membres de l’equip de l’expedició  contemplant la senyera de Noruega, hissada a sobre d’una tenda de campanya. Cinc setmanes després d’aquell 14 de desembre de 1911, l’expedició de Robert Scott, rival d’Amunsen, va fer una foto quasi idèntica al mateix lloc.

via: El Pais

Ferit a l’Afganistan el fotograf Emilio Morenatti

3135542678_5558f5b766

Foto d'Emilio Morenatti a l'Afganistan

El fotògraf Emilio Morenatti, premi FotoPres’09, i un càmera indonesi foren ferits la setmana passada com a resultat de l’explosió d’una bomba mentre viatjaven en un comboi militar nord-americà a l’Afganistan. Diverses fonts parlen que com a conseqüència de l’explosió el fotògraf Espanyol pot perdre un peu arran de les ferides sofertes en una cama. En el moment de l’atentat, el fotògraf viatjava amb els soldats americans quan el vehicle va patir l’explosió d’una bomba trampa en una carretera prop de Kandahar.

Emilio Morenatti

Emilio Morenatti

Morenatti, que viu a Islamabad, capital de Pakistan, dirigeix el departament gràfic de l’agencia de notícies AP al país. Actualment el fotògraf es recupera en un hospital de Dubai després d’ésser traslladat en un avió medicalitzat des de la base nord-americana de Kandahar.  Acostumat a treballar en zones en conflicte, ja fou segrestat a Gaza l’any 2006.

via: elpais.com, elmundo.com

Nick Ut: La nena del napalm.

Nick Ut, La nena del napalm

Nick Ut, La nena del napalm

El fotògraf coreà Nick Ut, de l’agència AP, va fer aquesta foto el dia 8 de Juny de 1972 a la nena Kim Phuc a la població de Trang Bang, durant la guerra del Vietnam. La foto mostra la fugida de la nena del seu poble, nua pels efectes del napalm amb el qual un avió bombardejà la seva població.

Vaig començar a veure columnes de fum i molta gent que corria. Vaig veure a una dona que corria i demanava auxili amb el seu nadó mort als braços. Entre el fum negre vaig veure a Kim Phuc que corria cridant “nam ua, nam ua” (massa calent) i vaig tirar moltes fotografies.

Després el fotògraf diu que deixà la càmera a un costat, pensant no vull que aquesta nena es mori, la va aixecar, li va dona aigua, la tapà en una manta i la portà a l’hospital en lo seu cotxe on li diagnosticaren cremades de tercer grau en el 65 % del cos.

Kim Phuc, que aleshores tenia 9 anys, recorda;

Aquell dia estàvem amagats al temple. El soldats varen escoltar als avions sobrevolant la zona i cridaren, correu!, correu!. Vaig córrer amb els meus germans i els meus cosins, i quan hem  vaig adonar havia perdut la meua roba, i la meua pell començava a cremar. El dolor era tan terrible que vaig perdre la consciencia.

Jo no sabia que era el dolor. Havia caigut en bicicleta algun cop, però el napalm es lo pitjor que et pots imaginar. Es cremar-te en gasolina per sota de la pell. Hem desmaiava cada cop que les infermeres hem curaven i treien la pell morta. Però no hem vaig morir. Dintre meu hi havia una nena petita i forta, que volia viure.

Duran 14 mesos la varen sotmetre a 17 operacions, a causa de les quals patí posteriorment un complicada i dolorosa recuperació.

Vaig tenir llàstima de mi mateixa. Volia posar-me samarretes de màniga curta i no podia. Mirava els meus braços i hem preguntava, perquè a mi? Vaig arribar a pensar que no tindria mai parella, ni hem casaria ni tindria nens.

L’any 1972, aquesta foto fou premiada amb el World Press Photo, i el seu autor, Nick Ut, que aleshores tenia 20 anys, fou premiat més tard amb el premi Pulitzer.

Al 1982, passats 10 anys des de la fotografia, un fotògraf alemany va trobar a Kim. Mentrestant el Gobern l’havia sotmès a moltes entrevistes, els funcionaris comunistes l’havien portat a la ciutat de Ho Chi Minh per a que apareguera en pel·lícules de propaganda del règim. Havia segut obligada a deixar l’escola i tornar a la seua província en la que com a símbol nacional de guerra, estava sotmesa a una supervisió quotidiana.

Kim Phuc a l'actualitat
Kim Phuc a l’actualitat

Kim Phuc, actualment viu a la ciutat de Toronto, Canadà, és ambaixadora de la UNESCO i presideix la fundació Kim Phuc, per l’ajuda dels nens víctimes de la guerra. Sobre la foto, digué;

Qualsevol que vegi aquesta fotografia pot veure la profunditat del sofriment, de la desesperació, el dolor humà de la guerra, especialment per als nens. Quan veig aquesta imatge un cop i un altre, dono gràcies a Deu que l’oncle Nick congelà aquest moment de la història amb la seva fotografia, amb la qual permet que les següents generacions veure el que pot ser l’horror de la guerra.

Nick Ut i Kim Puh a l'actualitat
Kim Phuc i Nick Ut

Actualment el fotògraf Nick Ut i Kim Phuc segueixen estan en contacte.

Kim Phuc és com la meua filla. Li truco molt sovint per xerrar i ella sempre hem crida “oncle Nick”. Sempre li pregunto com està, com està la seva família. Sempre la visito quan vaig a Toronto. Sempre hem fa feliç veure-la.

La foto ha traspassat el context original i ha passat al món de l’art de les mans del misteriós pintor de graffitis Bansky i el pintor Jens Peter Jensen, on ambdós la utilitzen per descriure els horrors de la guerra. També ha donat peu a l’escriptor Denise Chong, a escriure el llibre titulat “The girl in the picture“.

via: Wikipedia, El Mundo, fotomaf

El monjo Thich Quang Duc.

Monjo Budista Tibetà

Thich Quang Duc


Thich Quang Duc
, nascut al 1897, fou un monjo budista vietnamita (més coneguts com Bonzes), que es va immolar fins a morir en un carrer molt transitat de Saigon l’11 de juny de 1963, com a protesta per la manera en que l’administració oprimia la religió Budista al seu país.

Aquest acte fou presenciat pel periodista del New York Times, David Halberstam, el qual ho va explicar en un article de la següent manera;

“Estava veient de nou el senyal….  però un sol cop fou suficient. Les flames estaven sorgint d’un esser humà; el seu cos es consumia lentament, el seu cap ennegria…”

“A l’aire hi havia una olor a carn humana cremada; l’home es cremà ràpid. Darrera meu podia escoltar els plors dels vietnamites que estaven ara a l’entrada. Estava massa sorprès per plorar, massa confós per prendre notes o fer preguntes, a més, desconcertat inclòs per pensar…”

“Mentre es cremava ell mai va moure un sol muscul, no va pronuncià cap soroll, la seua calma exterior en contrast amb la gent que es lamentava al voltant d’ell”.

Després de la mort de Thich Quang Duc, el seu cos fou cremat segons la tradició Budista, durant la qual, el seu cor es mantingué intacte, per la qual cosa, fou considerat com un sant i el seu cor fou traslladat a la cura del Banc de Reserva de Vietnam com a relíquia. D’aquest fet ens ve l’expressió “cremar-se a lo bonze”.

Per cert, Madame Nhu, primera dama del Vietnam, va dir sobre el fet: “aplaudiria per veure un altre espectacle en el qual un monjo es converteix en barbacoa“. A partir de llavors se la va conèixer com la Dama del Drac.

David Halberstam, va rebre el Premi Pulitzer de 1964 per la cobertura de la Guerra del Vietnam.

via: Lumiuca, wikipedia, El País

Benvinguts a Tinc una palla a l’ull 2.0

Tinc una palla a l’ull 2.0 és un bloc personal relacionat en la fotografia, l’esport, els viatges i les Terres de l’Ebre. La fotografia m’agrada perquè per mi representa una mescla d’art, de història, de tècnica i de tecnologia que hem fascina, i com que les meues fotos no tenen la combinació adequada d’aquestes característiques, hem dedico a analitzar les dels altres, us garanteixo que al bloc comentaré les millors fotografies de la historia. L’esport ha segut un continu a la meua vida, abans amb el futbol i ara amb el running, i més concretament, la Marató, la qual es una proba que per la seua duresa ens fa treure el millor de nosaltres i això m’interessa. El viatges són per mi la felicitat, veure paisatges llunyans, conèixer gent nova i en alguns casos participar en les seves circumstàncies…. els trens, els aeroports, els gratacels, els mojitos, les piràmides, l’oceà…. per mi han segut la font d’aprenentatge més gran des de que sóc adult. I si alguna cosa tinc clara després de tots aquests viatges, és que he nascut a lloc perfecte, les Terres de l’Ebre, paisatges per fotografiar, bon clima per viure, una cuina i una cultura excel·lent i una gent formidable.

Benvinguts al bloc.

Ens llegim.

Peter Liebing: La fugida del guarda del Mur de Berlín.

El 15 d’agost de 1961 el soldat de l’Alemanya de l’Est Hans Conrad Schumann es va convertir en la primera persona en escapar de la República Democràtica d’Alemanya. Fou durant el tercer dia de construcció del Mur de Berlín estant ell de guarda amb sols 19 anys d’edat. La fugida fou captada pel fotògraf Peter Liebing.

Peter Liebing és un fotògraf alemany conegut sobretot per aquesta fotografia. Aquells dies el mur sols consistia en una balla de filferro d’espines. Mentre la gent de la part occidental cridava Komm rüber! (vine cap aquí!), Leibing va fer la foto quan el soldat saltava la balla i culminava la seva fugida. Aquesta foto fou un símbol de la guerra freda i va ser premiada com a millor fotografia de 1961 per la Overseas Press Club.

Segons diu en una entrevista al diari Corriere de la Sera, mai, ni tan sols en els moments més difícils de la seva vida a l’Oest, Schumann s’havia arrepentit de la seua opció “Encara estic orgullós de lo que vaig fer … no tenia cap altra possibilitat, encara que vaig córrer un gran risc i vaig trencar tots el ponts amb el meu passat. Vaig perdre a la família, els amics, la feina,… tot“. Durant el període posterior i fins la caiguda del mur, va rebre moltes pressions per tornar, sobretot dels seus pares, que li demanaven que tornesa, “vaig fer be. En aquell moment no ho sabia, però després de la reunificació vaig saber que aquelles cartes les havia estat dictant la Stasi“. Al 1989 va tornar a l’Est “al tornar vaig descobrir que mai fou aprovat per alguns. Encara hi ha parents i vells amics que no hem volen parlar“.

Schumann, de 56 anys, es va treure la vida el dissabte 20 de juny de 1998 penjant-se d’un arbre en un bosc prop de casa, on vivia en la seva dona, a un poble de la Baviera Alemanya. No va deixar cap carta d’acomiadament.

via: wikipedia, el mundo

Yevgueni Chaldej: La Toma del Reichstag

Yevgueni Chaldej, anomenat el Robert Cappa rus, fou l’autor d’una de les fotos més famoses de la segona guerra mundial, considerada l’equivalent rus de Rising Flag on Iwo Jima de Joe Rosenthal. La fotografia mostra el moment en que un soldat rus hissa la senyera de la falç i el martell sobre el Reichstag berlinès, al 1945, i significava la victòria de l’Exercit Roig sobre l’exercit del Tercer Reich.

Chaldej, jueu, va néixer a Ucraïna el 10 de març de 1917, l’any de la Revolució Russa. A l’any del seu naixement la seva mare i son avi moriren assassinats, fet que feu que s’aixoplugués en el Comunisme. Als 13 anys començà a treballar en un laboratori de fotografia, i als 19, amb els seus estalvis i l’ajud de son avia, es va comprar una càmera Leica i va començar a treballar com a fotògraf per l’agència de noticies soviètica TASS, amb la qual va cobrir la segona guerra mundial i la postguerra. Fou a partir del seu treball a la Conferència de Postdam quan es va convertir en el fotògraf oficial de Josef Stalin.

Aquesta fotografia també és famosa pels retocs que va patir, primer degut a la censura, Chaldej va eliminar del negatiu uns dels dos rellotges que duia el soldat que hissa la senyera (per no donar peu a pensar en el pillatge dels soldats russos a Berlín) i després ell mateix en nombroses ocasions, la més celebre fou canviar la senyera perquè aparegues més vistos el símbol de la falç i el martell de l’Exercit Roig.

Si els retocs no foren suficients per treure credibilitat a la fotografia, s’afegeixen els propis orígens de la mateixa, sobre els quals també hi ha misteri.

Una versió ens diu que foren els Sergents Mikhail Alekseevich Egorov (rus) i Meliton Varlamovich Kantariya (georgià), sota el comandament del Tinent Aleksei Prokopevich Berest del 150º Regiment de Rifles del 3er Exercit de Xoc els que planataren la senyera al sostre del Reichstag, la nit del 30 d’abril de 1945. Però, per un altra banda, segons un altra versió, la foto fou pressa un dia després, i el que aguanta la senyera és el Capità Stepan Andreyevich Neustroyev, i durant anys es va creure que van realitzar varies tomes degut a que el capità duia al braç molts de rellotges robats als morts i els hi van fer treure.

Encara que la versió més documentada es la del català Francesc Ripoll, que aleshores tenia 20 anys, i era tinent de la XV Divisió de Voluntaris, amb la qual va arribar a Berlín el 27 d’abril. “La nit del 29 d’abril varem rebre l’ordre d’assaltar el Reichstag. Fou un combat dur ja que hi havia molts soldats de la Gestapo i de la SS i molts d’oficials, lo millor de lo que quedava de l’exercit nazi a Berlín. En unes hores el varem prendre”… “Varem estar allà dalt una mitja hora, seguien els trets dels franctiradors, però quan s’aturaren, varem aixecar la senyera durant uns minuts… tots volíem baixar d’allí pel perill que suposaven els franctiradors”. Del fotògraf diu que “va fer el seu treball en unes condicions molt difícils pels trets i res més. No ens va dir res“. Francesc diu que haver lluitat al bàndol de la Unió Soviètica fou “l’orgull més gran de la seva vida“.

Chaldej, mort el 1997, restà importància a les manipulacions a les que va sotmetre la foto, degut, segons ell, a que “fou una gran fita històrica“.

Via: Elperiodistadigital, elmundo, elpaís.

Robert Doisneau: Le Baiser de l’Hotel de Ville

L’any 1950 la revista americana Life va encarregar al fotògraf Robert Doisneau un reportatge, el motiu del qual fora l’Amor a París. Aquest després de fer diverses fotografies sense èxit, va coincidir en una parella d’enamorats estimat-se en un cafè de París i els va proposar fotografiar-los donant-se un petó al davant de l’Ajuntament de París.

Aquest foto, símbol del París romàntic de mitjans de segle passat, es va fer molt famosa a la dècada dels 80 i s’han fet milions de copies fins l’actualitat. Per tal de cobrar els drets d’autor moltes persones es van presentar com a protagonistes, però només Françoise Bornet ho va poder demostrar.


Després de que es va fer la fotografia, ella i l’enamorat, Jacques Carteaud, aleshores dos joves estudiants d’art dramàtic de vint anys, van rebre dues copies signades de la foto que els va enviar Robert Doisneau. Françoise Bornet, la va guardar en un calaix i només la va treure l’any 1992 en subhasta, en veure el munt de candidats que sorgiren per cobrar els drets d’autor. Dels diners recaptats (un col·leccionista suís en va pagar 200.000 $, deu cops els diners esperats) Françoise Bornet va muntar una productora de cinema amb el seu marit, que no és el de la foto. De Jacques Carteaud, el de la foto, diu que només varen passar unes nits junts.

Robert Doisneau, va dir de la foto en una entrevista feta el 1992: Mai m’haguera atrevit a fotografiar una parella així al carrer. Amants besant-se en public, rarament tenen una relació legítima.

Font: BBC Mundo

Fotografiar el pas del temps.

Curioso elemento el tiempo diu Jarabe de Palo a la seva cançó Tiempo, una cosa està clara, sols va en una direcció. Hi ha gent que ha decidit, si no parar el temps, retenir moments, i després d’un “temps” reviure’ls i veure l’efecte del pas del “temps” en ells.
El fotògraf argentí Diego Goldberg, ha fotografiat la seva família, cada 17 de juny, des de 1976, per segons ell “parar, en un moment evanescent, la fletxa del temps que per allí passa”

Aquesta altra família s’han fotografiat cada dia durant tot l’embaràs. Sorprenent.

Lee, s’ha fotografiat ell mateix diàriament durant tres anys, amb un final sorprenent.

Noa K., ha anat més lluny, i s’ha fotografiat diàriament durant sis anys i segueix fent-ho a la seva web.

Peró sis anys no són res pel següent, que ho ha fet durant 8 anys!

Font: Youtube, xatakafoto, vikipedia

Joe Rosenthal: Raising the Flag on Iwo Jima

Una de les fotos més famoses de la Segona Guerra Mundial és la de Joe Rosenthal que mostra a sis Marines hissant la senyera dels Estats Units al mont Suribachi durant la batalla de Iwo Jima, i per la qual va guanyar el premi Pulitzer de 1945. Raising the Flag on Iwo Jima fa ésser feta el 23 de febrer de 1945 i està considerada com la foto de guerra més important de la història i una de les fotos més reproduïdes del món.

Dels sis soldats que apareixen sols en van sobreviure a la batalla tres (John Bradley, Rene Gagnon, y Ira Hayes) i es van fer molt famosos desprès de que es publicà la foto, però aquesta no fou la primera senyera hissada al mont Suribachi en aquell moment, si no la segona.

La primera senyera fou hissada a les deu del matí i la foto la va fer Louis R. Lowery, un sergent dels marines que treballava per la revista Leatherneck (leatherneck es el mal nom dels Marines).

No està clar perquè van treure la primera senyera per posar-ne un altra, hi ha dues versions, la primera és que la primera senyera era massa petita per ser vista des d’altres posicions dels marines i es va canviar per un altra més gran i la segona, i més estesa, que el Secretari de la Marina James Forrestal (aquí seria el Ministre de Defensa), que estava a Iwo Jima, se la volia endur com a record, cosa que no li va semblar be a Chandler Johnson, comandant del batalló, perquè pensava que aquesta pertanyia als Marines, per la qual cosa la va canviar per un altra per no donar-li al Secretari la primera en hissar-se al mont Suribachi.

No està clar tampoc d’on van treure la segona senyera, però en el moment en que va arribar a dalt del mont Suribachi pujava Rossenthal en la càmera i es va creuar amb Lowery que li va dir que des de dalt podria fer unes fotos maques. Quan aquest va arribar estaven fent els preparatius per hissar-la i Rossenthal va aprofitar per fer la famosa foto. Després per assegurar-se que tindria una foto de l’eben en va tirar una segona.

El motiu pel qual la foto de Rossental es va fer famosa i no la de Lowery fou que el primer treballava per Associated Press, i la seva foto 17 hores després ja estava impresa en molts de diaris, mentre que Lowery treballava per la revista dels Marines. A més, la foto de Rossenthal fou triada pel President Roosevelt pel pòster d’una campanya de recollida de fons per la guerra, la qual cosa encara la va fer més popular.
Dels sis soldats de la foto de Rossenthal, tres (Michael Strank, Harlon Block y Franklin Sousley) formen part dels milers que varen morir els dies següents a Iwo Jima.

De la història de la batalla i del soldats que van lluitar-hi, James Bradley, fill de John Bradley, va escriure el llibre en el qual es va basar la pel·lícula de Clint Eastwood Banderas de nuestros padres.

La fotografia més famosa de la història.

La fotografia Guerrilero Heroico de Korda està considerada la foto més famosa de la història.

ANTECEDENTS

El dia 4 de març de 1960, un any després de la Revolució Cubana, varies explosions van enfonsar el buc Le Couvre, de bandera francesa i carregat d’armes belgues per l’exercit cubà que explotà en un acte de sabotatge de la CIA. 136 tripulants van morir a l’atemptat i el recent gobern de Fidel Castro inicià els preparatius per rendir homenatge a les víctimes.

LA FOTO

Alberto Díaz (Korda), corresponsal del diari Revolución, estava amb el teleobjectiu apuntant a Fidel Castro mentre feia els parlaments a la multitud, “el Che se había mantenido en un segundo plano. Se acerca a mirar el río de gente. Lo tengo en el objetivo, tiro uno y luego otro negativo, y en ese momento el Che se retira. Todo ocurrió en medio minuto.” la poca llum solar i la lent desgastada de la seva càmera Leica van fer la resta.

Quan Korda arrivà a la redacció del diari li van descartar la foto i va passar a l’oblit.

LA FAMA

Set anys més tard, l’editor italià Giangiacomo Feltrinelli, arriba a l’estudi de La Habana de Korda buscant unes fotos del Che, i aquest li va regalar dues còpies d’aquella foto feta al 1960, “En octubre muere el Che y Feltrinelli imprime mi foto en un cartel de un metro por 70. Se dice que vendió un millón de ejemplares en seis meses.

A partir de llavors la foto de Korda es transformà en mite, “Se advierte en su mirada la cólera reconcentrada por aquellas muertes, hay una impactante fuerza en su expresión”.

Korda diu que mai va cobrar ni un cèntim per aquella foto.