Esport

Tot allò relacionat en l’esport

La Treva de Nadal de 1914

tregua-de-navidad-1914-primera-guerra-mundial

Tropes Franceses, Angleses i Alemanyes a la treva de Nadal de 1914 a Ypres, Belgica

Aquest any es celebra el centenari de l’anomenada “Treva de Nadal” que consistí en un “alto el foc” no oficial entre les tropes de l’Imperi Alemany i les tropes britàniques i franceses del front occidental de la Primera Guerra Mundial durant el Nadal de 1914.

El dia 24 de desembre va concórrer en calma al front, l’artilleria no sonava i no va haver-hi cap ofensiva important. Les trinxeres alemanyes per la nit es van engalanar en adorns nadalencs que havien arribat al front per ordre del Kaiser. Després de les llums van arribar les nadales, destacant “Nit de Pau”. Els britànics i francesos, atònits a lo que estaven vivint, van respondre també cantant nadales. Aquest fet es va escampar a gran part del front occidental.

El matí següent, el 25 de desembre, Nadal, la situació de la passada nit va continuar, els primers en començar van ser també els alemanys. Alguns dels soldats alemanys que parlaven anglés van sortir de les trinxeres en una senyera blanca. Els anglesos, després de dubtar-ho una mica, van sortir també i en poca estona ja era gran part de la tropa la que estava fora celebrant conjuntament el Nadal amb els alemanys, l’enemic que uns dies abans estaven matant.

Durant la treva es van fer intercanvis de menjar, beguda, tabac… i es van compartir histories, records, opinions sobre la guerra i inclús fotografies de les respectives famílies.

Pot ser, el fet més conegut fou el partit de futbol, que gràcies a les cartes enviades als familiars, es coneix el resultat, 3-2 per Alemanya.

tregua-de-navidad-1914

El partit de fútbol el va guayar Alemanya 3-2

Aquesta treva va arribar a l’Estat Major de l’Exèrcit, que no podia tolerar cap tipus d’apropament ni compassió per l’enemic, i va prendre accions. A la prohibició d’establir cap tipus de contacte en l’enemic, es va afegir l´afusellament de molts els que varen participar a la treva, sobretot entre el bàndol francès, i els alemanys van traslladar als soldats al front oriental, on les condicions eren molt pitjors.

Es van confiscar a ambdós bàndols les fotografies de la treva, les cartes i tot tipus de documentació que fesa cap referencia a la treva, fins i tot una de les fotos de la treva en soldats alemanys i anglesos que va arribar a ser portada del Daily Mirror, va obligar al Gobern a confiscar gran part dels diaris publicats.

daily-mirror-1ww

Aquests tipus de treves pràcticament ja no es van tornar a produir els anys següents, els soldats eren canviats de front sovint per no confraternitzar en l’enemic i havia ordres de bombardejos d’artilleria durant les dates de Nadal.

L´últim veterà de guerra aliat supervivent de la treva, Alfred Anderson, va morir a Escòcia als 109 anys, el 21 de novembre de 2005.

El pròxim 17 de desembre de 2014, a la població de Ypres, Bèlgica, la UEFA commemorarà en un partit de futbol el centenari de la treva de Nadal de 1914, estan convidats els Caps d’Estat de Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia i Regne Unit, en l’argument que “La cerimònia de commemoració deu rendir homenatge als soldats que, fa un segle, expressaren la seva humanitat en un partit de futbol escrivint un capítol en la construcció de la unitat europea i que són un exemple a seguir per les joves generacions d’avui”.

Un record d’aquesta treva estarà aquest Nadal a totes les cases en l’anunci d’una coneguda marca de xocolata.

Font: batallasdeguerra.com, Wikipedia, Paul MacCartney “Pipes of peace”

Anuncis

La fotografia de Chris Detrick guanyadora del World Press Photo 2008 d’esports

La fotografia de Chris Detrick guanyadora del World Press Photo 2008 d'esports

Al  partit de l’estadi Marriott Center, que enfrontava als BYU [Brigham Young] contra els Pepperdine en Provo, Chris Detrick tenia  un encarreg per al diari The Salt Lake Tribune de fer algunes fotografies per la secció d’esports.

Jason Walberg, dels Pepperdine, era l’encarregat de defendre un atac de Jonathan Tavernari, dels BYU, que venia de l’altra banda de la pista cap a la cistella a molta velocitat. Chris Detrick va fotografiar la seqüència amb ràfega, però es va adonar que en un moment determinat la ma de Walberg picava contra la cara de Tavernari, el qual va mirar guenyo un instant, però va continuar en direcció cap a la cistella. Encara que va errar el tir, va romandre al camp i els arbitres no van assenyalar falta. Fins al final del primer temps el fotògraf no es va adonar de la foto que acabava de fer.

Una setmana més tard, el diari The Salt Lake Tribune va entrevistar als dos jugadors per veure com reaccionaven davant la fotografia. Walberg, el jugador que posava la ma va declarar: Crec que molta gent pensa que va ser intencionat quan veuen la imatge però no hi havia cap intenció. Es quelcom que va passar durant el partit. Coses com aquesta solen passar en molts de partits. Qualsevol que vegi la seqüència de imatges descobrirà que no hi ha mala intenció. Va passar tan ràpid…. sembla que posi els meus dits en els seus ulls i els hi estire, però no va ser així.

La foto de Chris Detrick fou la guanyadora del World Press Photo 2008, el Pictures of the Year International, el NPPA Best of Photojournalism y el Picture of the Year de SportsShooter.com.

Chris Detrick en una autofotografia.

Chris Detrick en una auto fotografia.

Chris Detrick, de 26 anys, és llicenciat en periodisme per la Universidad de Missouri i treballa com a fotoperiodista pel diari The Salt Lake Tribune.

via: quesabesde.com

Paco Alguersuari ‘el fotògraf’ de l’esport

Miguel Poblet, durant una etapa del Giro de Italia de 1959

Quan Juan Antonio Samaranch volà a Moscú en motiu dels Jocs Olimpics de 1980, Paco Alguersuari li va fer una fotografia baixant les escales. Acte seguit va treure una moto de dins d’una maleta, i en muntar-la va anar a revelar la foto a l’hotel. Quan Samaranch entrava al hall de l’hotel, Alguersuari ja l’estava esperant amb la foto baixant de l’avió, feta moments abans, revelada i humida.

Conscient de la immediatesa a la noticia i la necessitat de que els rodets arribessen ràpid a destí, Alguersuari havia emprat múltiples mètodes, entre ells acudir a peu d’un avió que sortia cap a Barcelona per si algun viatger s’oferia amablement a dur-li els rodest a una determinada adreça, convèncer al propi pilot de l’avió, volar ell mateix en helicòpter o emprar palomes missatgeres.

Paco Alguersuari era el fotògraf de l’esport. Havia participat en 44 edicions de la Volta Catalunya, 14 edicions del Tour de França, 38 Vueltas a Espanya, 14 Giros de Italia i havia segut testimoni de 6 jocs olímpics (Roma-60, Mèxic-64, Munic-72, Mont-real-76, Moscou-80 i Barcelona-92). Les seves fotografies es publicaven a El Mundo Deportivo, La Vanguardia, L’Equipe, El Noticiero i EFE.

Paco Alguersuari

Alguersuari tenia el record de guardons rebuts per un fotògraf esportiu, com el World Press Photo de l’any 1961 a la millor fotografia esportiva en motiu dels JJOO de Roma o el Collar de la Orden del Mérito Olímpico per la seva contribució a l’esport.

Paco Alguersuari, actualment més conegut per ser avi de Jaume Alguersuari, pilot de F1, va morir ahir a la edat de 90 anys.

via: ojodigital.com, Elmundodeportivo.com

Jordi Cotrina: La foto de la victòria del Barça a Roma

Jordi Cotrina

Jordi Cotrina

La fotografia de Jordi Cotrina on l’entrenador del Barça, Pep Guardiola, està suspès a l’aire després de guanyar la Copa d’Europa el dia 27 de Maig a Roma, va il·lustrar la portada del diari “El Periodico” el dia següent.

Per la assignació de la situació dels fotògrafs al camp, la UEFA dona tres graus de prioritat. Jordi disposava de prioritat 1 per treballar per un medi de comunicació de la ciutat d’un dels finalistes. Un cop al camp, la UEFA assigna un lloc fixe que s’acostuma a canviar durant la mitja part amb un fotògraf que ve a cobrir l’altre equip.

Però a Roma no ho va fer, ja que les jugades eren les menys, i el que seria important seria la fi del partit i les celebracions dels jugadors si guanyen o la desolació si perden.

JA a València, els jugadors van mantejar a Guardiola i era previsible que si guanyaven aquí també ho feren, si la foto de València es va escapar aquesta s’havia de fer. En quan els jugadors van agafar a Guardiola, en Jordi va anar a per la foto.

En va fer tres o quatre i de totes, va triar aquesta per la composició, pel gest de Guardiola i per la netedat. A més té la simbologia de donat el protagonisme a l’entrenador, i encara que es una plantilla excel·lent, el fotògraf creu que a segut Pep l’artífex de l’èxit de l’equip.

La foto de Jordi Cotrina publicada a El Periodico

La foto de Jordi Cotrina publicada a El Periodico

via: quesabesde.com, elperiodico.cat

Benvinguts a Tinc una palla a l’ull 2.0

Tinc una palla a l’ull 2.0 és un bloc personal relacionat en la fotografia, l’esport, els viatges i les Terres de l’Ebre. La fotografia m’agrada perquè per mi representa una mescla d’art, de història, de tècnica i de tecnologia que hem fascina, i com que les meues fotos no tenen la combinació adequada d’aquestes característiques, hem dedico a analitzar les dels altres, us garanteixo que al bloc comentaré les millors fotografies de la historia. L’esport ha segut un continu a la meua vida, abans amb el futbol i ara amb el running, i més concretament, la Marató, la qual es una proba que per la seua duresa ens fa treure el millor de nosaltres i això m’interessa. El viatges són per mi la felicitat, veure paisatges llunyans, conèixer gent nova i en alguns casos participar en les seves circumstàncies…. els trens, els aeroports, els gratacels, els mojitos, les piràmides, l’oceà…. per mi han segut la font d’aprenentatge més gran des de que sóc adult. I si alguna cosa tinc clara després de tots aquests viatges, és que he nascut a lloc perfecte, les Terres de l’Ebre, paisatges per fotografiar, bon clima per viure, una cuina i una cultura excel·lent i una gent formidable.

Benvinguts al bloc.

Ens llegim.

Nenikekamen!. Una historia de la Marató.

Aquesta és, segons la llegenda, la frase amb la qual un missatger de l’exercit, l’any 490 aC anunciava als habitants d’Atenes, després de córrer la distància que separa la vall de Marató de la ciutat d’Atenes, que l’exercit de Milcíades havia guanyat la batalla contra els perses. Després el soldat va morir de l’esgotament.
La història, que Herodoto va escriure uns 500 anys després, ja que no hi ha cap referencia enregistrada de l’època, deia en canvi, que el corredor es deia Tersipo o Eucles i fins 200 anys més tard (700 anys després dels fets), Luciano de Samosata, no li va posar nom, Fidíppides, actualment conegut com Filípides.

Ens conta Herodoto, que Filípides era de professió Hemorodromo, missatger que, com altres, estava acostumat a córrer molts de kilòmetres. Després que l’exèrcit, comandat per Milcíades, guanyés per primer cop al l’exèrcit persa, que els doblava en nombre. Filípides va sortir en direcció a Atenes (40 km pel camí més llarg, l’alternatiu en té 30 i per tant recorregut més probable), en arribar va anunciar: “alegregreu-vos, hem guanyat” i després va caure “exhaust”, però no fa cap referència a que morís en arribar . Ens conta, en canvi, que Filípides, abans de la batalla de Marató, va córrer ha demanar ajud a Esparta per combatre als Perses, aquests, en estar en díes religiosos, no van poder enviar ajuda, i Filipides va tornar al lloc de la batalla.

La distancia entre les ciutats d’Sparta i Atenes es de 1200 estadis, i es calcula que Filípides els va recórrer entre 41 i 42 hores, ja que va arribar a la tardor del segon dia. Fa pocs anys, uns soldats de la RAF (Royal Air Force) van estudiar el trajecte més probable seguit per Filipides entre aquestes dues ciutats, creant una cursa anomenada Spartalon. Els participants la recorren en unes 36 hores.

Així, els ultramaratonians segueixen una tradició de més de 2500 anys, la dels Hemorodromoi, i segurament, el recorregut de la marató mai es va fer.

La marató moderna la va crear Michael Breal i va transcórrer entre la vall de Marató fins a l’estadi olímpic amb una distància aproximada de 40 km. El primer guanyador va ser un pastor grec anomenat Spiridon Louis, que que va recórrer la distància en 2 hores, 58 minuts i 50 segons.

La distància actual de la marató es de 42,195 km i es deu als primers jocs olímpics, celebrats a Londres el 1908. La distancia a recórrer era entre l’estadi de White City i el castell de Windsor, per que els fills dels reis d’Anglaterra la pogueren veure des de les balconades. Aquesta distancia fou oficial a partir de 1924.

Actualment el record del mon de la Marató està en possessió de Haile Gebrselassie a la Marató de Berlín de 2007, amb una marca de 2,04,26 superant en 30 segons l’anterior de Paul Tergat de l’any 2003 també a Berlín.