Young Wildlife Photographer Of The Year per un fotògraf de 9 anys

Foto premiada amb el Young Wildlife Photographer Of The Year 2014

El fotògraf espanyol Carlos Pérez Naval, de 9 anys d’edat, ha guanyat aquest any el premi Wildlife Photographer of the Year 2014 (WPY Awards), en la categoria Young Wildlife Photographer Of The Year. Aquest premi reconeix el treball d’aquells fotògrafs que varen saber captar la bellesa, la quotidianitat, les característiques pròpies de la vida salvatge i les problemàtiques actuals que posen en perill la seva vida.

Els WPY Awards, que celebren el 2014 la 50ena edició, estan coorganitzats per la cadena BBC i el Museu de Història Natural de Londres.

Carlos Pérez Naval, que en el moment de fer la foto tenia 8 anyets, capturà la imatge d’un escorpí groc aprofitant la llum de la tarde, prop del poble Torralba de los Sisones (Huesca).

Font: heraldo.es, sustentator.com, elpais.es

Colita, Premi Nacional de Fotografia 2014 i renuncia.

La-fotografa-Colita-Isabel-Ste_54419663942_54028874188_960_639

La fotògrafa Colita, coneguda com la fotògrafa de la denominada “Gauche Divine” de Barcelona, ha sigut guardonada aquest any en el Premi Nacional de Fotografia 2014, al qual ha renunciat. El motiu de la renuncia està en la següent carta que ha enviat al Ministre Wert:

“La situación de la cultura y la educación en España, cómo expresarlo, es de pena, vergüenza y dolor de corazón. No es posible que exista dicho ministerio. Es una quimera. Habrá que esperar con ilusión, otros tiempos, otras gentes, otros gobiernos, que nos devuelvan a nosotros el orgullo y a ellos el honor”

“Mi condición de ciudadana catalana y la situación actual, nada tiene que ver con mi renuncia. No hagan inventos. Yo creo y milito en la Cultura Universal”.

La fotògrafa s’afegeix així a una llarga llista de gent de la cultura, com Jordi Savall (Premi Nacional de Musica 2014), l’escriptor Javier Marías (Premi Nacional de Narrativa 2012), el compositor Josep Soler i el dibuixant Jan (ambdós a la Medalla de Oro al Mérito en Bellas Artes) que han renunciat per la seva disconformitat en la política actual del Ministerio de Educación, Cultura y Deportes del Ministre Jose Ignacio Wert.

images

Colita (Isabel Steva i Hernández, Barcelona 1944) passarà a la història per les seues fotografies de primers plans, amb Antonio Gades, Carmen Amaya, Joan Manuel Serrat, Terenci Moix o Rafael Alberti, i paisatges en persones, sobretot a l’Ensanche de Barcelona, el seu barri.

Al llarg dels 44 anys de carrera Colita ha fet més de quaranta exposicions, trenta llibres, ha participat en premsa i en fotografia per cinema i distingida en la Medalla al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1998 i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any 2004.

Actualment retirada, quan li pregunten si hi ha algun tema pel qual tornaria a agafar la càmera, respon “sols per fotografiar als banquers culpables de la crisi entrant a la presó, per res més”.

Font: lavanguardia.com, xatakafoto.com, aquellascosasdeserrat.blogspot.com.es

La Treva de Nadal de 1914

tregua-de-navidad-1914-primera-guerra-mundial

Tropes Franceses, Angleses i Alemanyes a la treva de Nadal de 1914 a Ypres, Belgica

Aquest any es celebra el centenari de l’anomenada “Treva de Nadal” que consistí en un “alto el foc” no oficial entre les tropes de l’Imperi Alemany i les tropes britàniques i franceses del front occidental de la Primera Guerra Mundial durant el Nadal de 1914.

El dia 24 de desembre va concórrer en calma al front, l’artilleria no sonava i no va haver-hi cap ofensiva important. Les trinxeres alemanyes per la nit es van engalanar en adorns nadalencs que havien arribat al front per ordre del Kaiser. Després de les llums van arribar les nadales, destacant “Nit de Pau”. Els britànics i francesos, atònits a lo que estaven vivint, van respondre també cantant nadales. Aquest fet es va escampar a gran part del front occidental.

El matí següent, el 25 de desembre, Nadal, la situació de la passada nit va continuar, els primers en començar van ser també els alemanys. Alguns dels soldats alemanys que parlaven anglés van sortir de les trinxeres en una senyera blanca. Els anglesos, després de dubtar-ho una mica, van sortir també i en poca estona ja era gran part de la tropa la que estava fora celebrant conjuntament el Nadal amb els alemanys, l’enemic que uns dies abans estaven matant.

Durant la treva es van fer intercanvis de menjar, beguda, tabac… i es van compartir histories, records, opinions sobre la guerra i inclús fotografies de les respectives famílies.

Pot ser, el fet més conegut fou el partit de futbol, que gràcies a les cartes enviades als familiars, es coneix el resultat, 3-2 per Alemanya.

tregua-de-navidad-1914

El partit de fútbol el va guayar Alemanya 3-2

Aquesta treva va arribar a l’Estat Major de l’Exèrcit, que no podia tolerar cap tipus d’apropament ni compassió per l’enemic, i va prendre accions. A la prohibició d’establir cap tipus de contacte en l’enemic, es va afegir l´afusellament de molts els que varen participar a la treva, sobretot entre el bàndol francès, i els alemanys van traslladar als soldats al front oriental, on les condicions eren molt pitjors.

Es van confiscar a ambdós bàndols les fotografies de la treva, les cartes i tot tipus de documentació que fesa cap referencia a la treva, fins i tot una de les fotos de la treva en soldats alemanys i anglesos que va arribar a ser portada del Daily Mirror, va obligar al Gobern a confiscar gran part dels diaris publicats.

daily-mirror-1ww

Aquests tipus de treves pràcticament ja no es van tornar a produir els anys següents, els soldats eren canviats de front sovint per no confraternitzar en l’enemic i havia ordres de bombardejos d’artilleria durant les dates de Nadal.

L´últim veterà de guerra aliat supervivent de la treva, Alfred Anderson, va morir a Escòcia als 109 anys, el 21 de novembre de 2005.

El pròxim 17 de desembre de 2014, a la població de Ypres, Bèlgica, la UEFA commemorarà en un partit de futbol el centenari de la treva de Nadal de 1914, estan convidats els Caps d’Estat de Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia i Regne Unit, en l’argument que “La cerimònia de commemoració deu rendir homenatge als soldats que, fa un segle, expressaren la seva humanitat en un partit de futbol escrivint un capítol en la construcció de la unitat europea i que són un exemple a seguir per les joves generacions d’avui”.

Un record d’aquesta treva estarà aquest Nadal a totes les cases en l’anunci d’una coneguda marca de xocolata.

Font: batallasdeguerra.com, Wikipedia, Paul MacCartney “Pipes of peace”

Raghu Rai, el desastre de Bhopal.

bhopal

Raghu Rai, Magnum

La nit del 3 de desembre de 1984 va haver-hi una fuga de gas en una fàbrica de pesticides de la companyia Union Carbide a la regió de Bhopal (India) que va matar entre 6.000 y 8.000 persones la primera setmana i unes altres 12.000 posteriorment com a conseqüència de la catàstrofe, que va afectar a 600.000 persones, 150.000 de les quals van patir greus conseqüències. La tragèdia també va matar a milers d’animals i va contaminar les terres de conreu i les aigües subterrànies.

Aquella setmana més d’un milió de persones havien anat a participar a la celebració d’un concurs poètic, procedents de tota la regió i zones més llunyanes, la gent el gaudia fora de casa i tota la ciutat estava engalanada. A tocar dels murs de la fàbrica, hi havia barris sencers on la gent dormia en barraques, les autoritats ho havien permès.

La nit de l’accident la planta estava parada, només es feien tasques de neteja que consistien en fer passar aigua a pressió per unes canonades, el personal però, no va prendre les mesures de seguretat i l’aigua va anar a parar a un tanc en 42 tones de Isocianat de Metil, començant rapidament una reacció química que el va convertir en gas Cianur de Hidrogen que les vàlvules de seguretat van treure a l’atmosfera. La fuita tòxica ja estava al carrer, passava mitja hora de la mitja nit.

El vent suau d’aquella nit va empènyer el núvol de gas, més pesat que l’aire, cap al barri de barraques. Els primers en morir van ser els ancians, els malalts i els nens. Els carrers de Bophal es van omplir de seguida de cadàvers de gent desesperada per fugir intentant respirar. La gent va caure fulminada.

Union Carbide va tancar la fàbrica immediatament després del desastre i es va desentendre tant de les instal·lacions com dels productes químics que encara contenien, que van continuar durant anys contaminant l’aire, el sol i els aqüífers de la zona.

Al cap d’uns anys l’empresa va reconèixer 3.828 morts oficials (més de 1.000 menys que les autòpsies practicades), i per compensar totes aquestes pèrdues, va acordar amb el Gobern indi unes compensacions per d’anys de 480 milions d’Euros, que incloïen la renúncia del govern a prendre qualsevol acció futura de reclamació per la via judicial. Els beneficiaris d’aquestes compensacions van cobrar com a mitjana 67.267 rupies (uns 800 €), no es va compensar a les persones malaltes ni en seqüeles.

La que ha sigut considerada “pitjor catàstrofe ecològica de la història” va ser conseqüència de greus deficiències de seguretat a les instal·lacions, en les quals la companyia havia deixat de invertir perquè ja no era rendible. Els responsables de Union Carbide van ser condemnats a 2 anys de presó i una multa de 500.000 rupies (8.900 €).

Raghu Rai, el fotògraf que va cobrir el desastre de Bhopal per l’agencia Magnum, va tornar 17 anys després per documentar la situació dels supervivents, el resultat és el llibre “Exposure” publicat per Greenpeace l’any 2002.

Font: Wikipedia, AP images, Magnum Photos

Andrés Kudacki. El desnonament de Carmen.

andres_kudackiAquesta setmana passada una fotografia del fotògraf Andrés Kudacki, ha sortit en tots els mitjans de comunicació. La fotografia mostra el sofriment de Carmèn, de 85 anys i veïna del barri de Vallecas de Madrid, que estava essent desnonada de casa seva per un deute del seu fill a un prestador particular. El nou propietari volia disposar de la casa per subhastar-la. El dia del desnonament, el fotògraf Andrés Kudacki, fotograf de l’agencia AP, es va presentar a primera hora i va documentar tot el procés, a la casa hi havia Carmèn, el seu fill i dos membres de la PAH. Més tard van acudir 8 furgonetes de la Policia. Segons paraules del fotògraf, “Carmèn no parava de repetir que havia treballat tota la vida al camp, que havia perdut el seu marit, que havia dit a les amigues que anessin a missa i resessin per ella, que ningú podia fer ja res per salvar-la. És una persona que ha treballat tota la vida i que ara arribava al final perdent-ho tot”, Carme només demanava que li donessin un temps per viure allí fins a morir i després que agafessin la casa. La foto, on s’aprecia el moment en què surt més tristesa de Carmèn, es va tornar viral a les xarxes socials, aconseguint sensibilitzar a la societat, i com a mostra, el Club de Futbol del Rayo Vallecano li pagarà el lloguer d’un habitatge. “Si una foto pot establir precedents, generar valors, repercutir en la societat… et sents útil i la teva feina agafa sentit”, Andrés Kudacki. Font: huffingtonpost, quesabesde

Les millors fotografies de natura de tots els temps segons The Guardian

Un os polar ballant, un tauró atrapat en una xarxa o unes Tortugues de les Galà-pagos son algunes de les fotografies seleccionades pel diari anglès The Guardian com les millors 40 fotografies de natura de tots els temps.
Les imatges, seleccionades pels millors fotògrafs de natura de tot el món, tenen com a objectiu recaptar diners en el 40è aniversari del Dia de la Terra.
fotografia: Polar Dance de Thomas D Mangelsen

James Dean passejant per Times Square de Dennis Stock


James Dean pasejant per Times Square de Dennis Stock

James Dean passejant per Times Square en un dia plujós és una fotografia del fotograf Dennis Stock. La fotografia, realitzada l’hivern de 1955, va esser publicada per primer cop a la revista Life i després reproduïda milers de cops, fins convertir-se en un dels icones del Segle XX. Pocs dies després de la fotografia, James Dean moria i naixia el mite.
Dennis Stock va ser fins la seva mort, el passat gener, un dels fotògrafs més importants de l’agencia Magnum, a la qual va arrivar de la ma del mateix Robert Capa. L’any 1951 guanyava un premi de joves fotògrafs convocat per Life, i el mateix any ja va ser convidat per l’agencia, per tres anys més tard passar a formar-ne part de ple dret. Va estar tota la vida unit a Magnum , convertint-se en un dels grans fotògrafs de Hollywood, on va accedir-hi gracies al recolzament de Humphrey Bogart, també va copçar l’ambient dels músics de Jazz i de la contracultura dels anys seixanta amb els motoristes i els Hippys.

Audrey Hepburn per Dennis Stock

De les imatges més conegudes d’Stock destaquen les que va fer a Audrey Hepburn treien el cap per la finestreta d’un cotxe, la de Marlon Brando caracteritzat de Napoleón al rodatge de Desirée, o les realitzades a Marilyn Monroe o John Wayne, o en l’ambit del jazz, a  Louis Armstrong en roba interior en el seu camerí.
Al llarg de la seva vida va publicar 27 llibres i va fer exposicions a les galeries més prestigioses del món, com ara el Centre Internacional de Fotografía de Nova York, la National Gallery de Washington o el Museu d’Art Modern de París i  va participar en produccions per al cinema i la televisió. Sobre la seva feina va dir He tingut el privilegi de veure gran part de la meva vida a través d’un objectiu, fent d’aquest viatge una experiència clarificadora.